La bretxa salarial es va enfilar fins al 26% amb la crisi

 La xifra no millora amb la recuperació

 A Catalunya, els agents socials debaten la transparència salarial

 Si hi hagués consens, seria una recomanació a les empreses, no una obligació

Estem a anys llum d’Alemanya, que acaba d’aprovar una llei que obliga a fer públics els sous dels companys amb una mateixa feina, i encara més d’Islàndia, on les empreses hauran de demostrar que no discriminen laboralment les dones. A Catalunya i al conjunt de l’Estat, és obligatori que les companyies i institucions de més de 250 treballadors tinguin un pla d’igualtat, però en la majoria dels casos no se n’aprofita la redacció per analitzar quina és la bretxa salarial existent i per què es produeix –pas previ imprescindible per eliminar-la–, sinó que és un pur tràmit, perquè l’administració tampoc ha de fer seguiment de si s’aplica o no i de si realment és eficaç. La crisi va posar la cirera al pastís: va accentuar les diferències salarials entre homes i dones i va fer que s’enfilessin fins al 26%. I tot indica, malgrat que les últimes dades oficials són del 2014, que la recuperació econòmica no està reduint la desigualtat, sinó que està evidenciant que es tracta d’un problema estructural. La xacra no és exclusiva del nostre mercat laboral, però hi ha països que estan atacant de manera més decidida –i efectiva– el problema.

El que m’agrada de les normatives islandesa i alemanya és que són molt pragmàtiques