La jutgessa de presons va negar 13 vegades permisos al violador
L’Audiència de Barcelona va entendre que calia assumir “el risc” de deixar-lo lliure
A Tomás Pardo Caro el van localitzar diumenge a les dues del migdia, arrupit al costat d’un rierol, en un bosc del terme de Castellolí. Una trentena de mossos, la majoria de les comissaries d’Igualada i Manresa, als quals es van unir mitjans aeris amb llum, feia tota la nit que li seguien la pista. El violador caminava pel voral de l’A-2 i encara va poder córrer gairebé un quilòmetre, camps a través, quan va descobrir que s’acostava una patrulla de la policia. Quan el van atrapar no va badar boca. El van escorcollar. El van identificar i el van traslladar a l’ambulatori per curar-li les ferides que presentava perquè s’havia amagat entre esbarzers i bardisses. Ahir tampoc no va obrir la boca davant el titular d’instrucció número sis de Rubí, que el va tornar a enviar a la presó acusat d’haver segrestat, agredit sexualment i intentat matar una dona de 52 anys, que en les últimes hores va sortir del coma en què estava des que va topar amb aquest violador reincident.
Cal mirar enrere després de la commoció de les últimes hores, pels errors evidents d’un sistema que va autoritzar un permís a un violador condemnat a més de 20 anys i que fins al novembre del 2017 no hauria complert les tres quartes parts de la seva condemna.
En casos com el de Tomás Pardo hi ha un procés de presa de decisions que acostuma a deixar un rastre inesborrable en paper. Ahir va tocar repassar aquella cadena de decisions. La junta de tractament de Can Brians 1, on el violador va complir una bona part de la seva condemna, proposava un permís de tres dies per al pres des de l’1 d’octubre de l’any passat. Consideraven que el reclús ja havia gaudit d’una vintena de permisos sense incidències i havia pernoctat a casa de la seva mare i havia tornat puntualment al centre.
Malgrat els informes favorables, la jutgessa de vigilància penitenciària María José González González va denegar els permisos de tres dies fins en 13 ocasions. En els seus escrits la magistrada reconeixia la bona conducta del pres, els seus progressos, però demanava “cautela” pels pocs anys de condemna complerts dels més de 20 a què havia estat sentenciat. Els advocats del violador van presentar recurs. I finalment va ser l’ Audiència Provincial de Barcelona, concretament la secció 21, que el va acceptar per unanimitat.
En el seu escrit, que va facilitar amb diligència el servei de premsa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la magistrada Yolanda Rueda, que signa el text, assumeix els riscos de la reincidència. “Res no és fiable i més quan es tracta de comportaments humans”, afegeix. I passa a valorar l’evolució positiva de l’intern. Insinua fins i tot que aquell episodi va ser “puntual” (que ho preguntin a la Lucía, una de les seves víctimes) i que durant la dècada que ha estat a la presó no ha consumit alcohol, ni drogues. A més valora que ha construït un vincle afectiu molt fort amb la seva filla, que ara té 9 anys, i amb la mare de la nena.
Així, va ser l’ Audiència Provincial de Barcelona i no la jutgessa de vigilància penitenciària qui va concedir els permisos a Tomás Pardo. En qualsevol cas, com ahir mateix comentava la Lucía a aquest diari: “Ara o més tard, és igual. Sempre ho tornarà a fer. Ho sé jo, ho sap l’altra noia que va intentar violar a Abrera, i la mateixa situació l’ha viscut ara la dona que gràcies a Déu ha sobreviscut a l’atac”.
Tomás Pardo va esperar que es complissin dotze anys exactes de la seva última agressió a la Lucía per triar la seva nova víctima. Després de segrestar-la, fer que conduís el seu cotxe fins a una zona boscosa de Castellbisbal, robar-la i violar-la, només li va dir una frase: “T’he de matar perquè em podries reconèixer”.
Aquesta frase i una descripció de l’agressor van ser les úniques paraules que la víctima va aconseguir articular a la parella de mossos de Rubí que la van auxiliar després de ser salvada pels bombers del fons del barranc en què va ser abandonada, sagnant. Una mossa d’esquadra li va agafar fort la mà i no se’n va separar fins a l’últim moment al quiròfan, on es va acomiadar amb una afirmació: “Te’n sortiràs”. En silenci, la policia li va prometre: “L’agafarem”.
Feia un temps que la Matilde, la mare del violador, havia decidit traslladar el seu domicili a Igualada. Va voler allunyar-se de la localitat en què vivia, massa a prop de l’anterior víctima del seu fill. La dona sabia que aquella proximitat restava punts als permisos d’en Tomás.
Fa un parell de mesos, els mossos d’Igualada van descobrir per una gestió puntual que la mare de Tomás Pardo residia en aquesta ciutat. En van prendre bona nota. Dissabte a la tarda, així que va transcendir la violació, es va compartir la descripció de l’agressor, el seu modus operandi, i es va descobrir que Tomás Pardo estava de permís penitenciari, una parella de mossos d’Igualada va anar a casa de la Matilde. El fill no hi era. El van trobar amagat hores després. Sense res a dir. Per a tranquil·litat de tothom, fins i tot d’un sistema que gairebé sempre funciona, el violador ha tornat a la presó.
