La violència contra les dones és un important problema de salut pública, així com una flagrant violació dels drets humans. Tant és així que l'OMS la va declarar prioritat en salut pública l'any 1996 i, més tard, l'any 2013, la va definir com un "problema de salut pública mundial de proporcions epidèmiques". El fet no és gens menor, i, just ara que estem enmig de l'epidèmia vírica de la Covid-19, és quan segurament ens serà més fàcil d'entendre. Per fer-ho, només cal analitzar unes poques dades: el 35% de les dones de tot el món han estat víctimes de violència física o sexual, i un 38% del nombre total d'homicidis femenins es deuen a la violència conjugal. Així mateix, les dones que han estat víctimes d'abusos físics o sexuals per part de la parella tenen el doble de probabilitats de tenir un avortament o una depressió, i les que han estat agredides sexualment per part d'una persona diferent de la parella són 2,3 vegades més propenses a l'alcoholisme i 2,6 vegades més propenses a la depressió i a l'ansietat. És més que evident, per tant, que la qualificació de la violència masclista com a "problema de salut pública d'abast epidemiològic" està més que justificada.

Les regulacions legals per fer front a aquesta xacra (tant les estatals com les catalanes) malauradament no han estat capaces de reduir el nombre de dones afectades. A tall d'exemple, a Catalunya l'any 2010 hi va haver 11.946 casos i l'any passat, 11.753, mentre que el 2008 van morir nou dones (dues de les quals havien denunciat el seu agressor amb anterioritat), i l'any 2019 es va registrar exactament la mateixa dada. I si les lleis no han aconseguit exercir la funció de prevenció general, on i com podríem trobar la solució? Segur que no és gens fàcil, però els països més avançats en la matèria opten per dibuixar un escenari de canvis de comportament, d'anticipació i reeducació, i de constant aixopluc a la víctima. Els canvis de comportament han de tenir la seva raó de ser en el món educatiu. Ja el conveni d'Istanbul (ratificat per l'Estat espanyol l'any 2011 i, per tant, d'obligat compliment) preveu en l'article 14 que l'educació és l'instrument bàsic per reduir la violència envers la dona. Dissortadament, aquest camí no s'ha explorat prou i farà falta que les administracions públiques, i, sobretot, els poders legislatius, siguin capaços de crear no només assignatures concretes, sinó sobretot itineraris educatius transversals que girin a l'entorn de la igualtat de gènere i l'escrupolós respecte envers tothom, sense cap mena d'excepció per cap fet diferencial. Pel que fa a l'anticipació, ens caldrà que la dona perdi la por de denunciar, perquè la dada que citava abans és demolidora: de les nou dones que van perdre la vida l'any passat, només dues havien fet denúncia amb caràcter previ, és a dir, un 88% de les dones no denuncien. Per tal que les dones perdin aquesta por, les policies hi hauran de tenir un paper molt rellevant i de manera immediata. La gran tasca que ja fan des de fa molt temps tant les policies locals i els ajuntaments (molts dels quals, amb serveis especials d'atenció a la dona) com els Mossos d'Esquadra, amb el Grup d'Atenció a la Víctima (GAV), caldrà que sigui ampliada amb recursos pressupostaris que permetin una atenció directa, personalitzada i d'acompanyament en tot moment per a qualsevol dona maltractada de Catalunya. Són massa segles de pandèmia violenta; de fet, tota la història de la humanitat. Cal que trobem de manera immediata una vacuna per prevenir el risc que ningú se senti superior a ningú. Cal que els poders públics dissenyin una recepta, i que els ingredients de la qual siguin necessàriament l'educació i els serveis socials, jurídics i policials (i, naturalment, qualsevol altre que vostès puguin pensar que pugui posar fi a aquesta inacceptable xacra de la condició humana).