Podria semblar un exili daurat però no ho és. El Tribunal Europeu de Drets Humans ( TEDH), entitat sobre la qual alguns protagonistes del procés a Catalunya projecten el seus següents passos, és responsable de qües­tions tan espinoses com el final de la doctrina Parot, que va posar al carrer desenes d’etarres amb delictes de sang. Luis López Guerra ( Lleó, 1947), catedràtic de Dret i ex-secretari d’ Estat de Justícia amb José ­Luis Rodríguez Zapatero, va ser escollit membre del TEDH el 2007. Avui, al final de la seva etapa com a magistrat a Estrasburg, parlem amb ell per entendre com funciona un dels dos tribunals més poderosos d’Europa.

Per què el fill d’un poeta es va fer jurista i després doctor i catedràtic?

Potser per l’ambient familiar en què vivia vaig triar el batxillerat de lletres com a camí natural. A l’hora d’accedir a la u niversitat –aleshores tenia 16 anys– em va semblar que el Dret presentava una dimensió més activa i variada que els estudis d’ Humanitats, llavors Filosofia i Lletres. La meva primera inclinació dins el Dret va ser la carrera acadèmica.

Així i tot, va decidir pujar un esglaó i fer-se magistrat.

No crec que pugui parlar d’esglaons, ja que la tasca del jurista pot exercir-se en la docència, els tribunals, l’ Administració o el Parlament. Un advocat pot convertir-se en un bon jutge i un jutge pot ser un excel·lent professor en les matèries de la seva especialitat.

Va ser vostè diputat de l’ Assemblea de Madrid i secretari d’Estat de Justícia amb el PSOE. Avui dia, la classe política està molt menystinguda al nostre país. Què és el més lleig que ha vist en política?

Jo ja havia fet 28 anys quan va morir Franco. En tot el que té a veure amb la política, per a mi, i crec que per a la meva generació, aquesta va ser la pitjor experiència. Tots els defectes i errors en el nostre sistema polític ac­tual no són en absolut comparables.

Ha pertangut als tres poders de l’ Estat. Entendria que el qualifiquessin d’ambiciós?

No em veig com un home ambiciós. Les ocupacions jurídiques, en tots els àmbits, no solen proporcionar molt poder ni tampoc l’atenció dels mitjans. En això es distingeixen dels líders polítics, els empresaris, els artistes o els futbolistes. Si calgués parlar d’ambició, diguem que seria ambició professional de donar la utilitat més gran possible a la meva professió de jurista, fins i tot en tasques difícils.

Quina diferència estableix com a jutge entre ser impar­cial i ser independent?

La independència consisteix a no estar subjecte a ordres o instruccions de ningú. Crec que a Espanya el jutge que avui vol ser independent té prou garanties per preservar la seva independència contra tot poder, públic o privat. La qüestió de la impar­cialitat és més complexa: el jutge no ha de tenir preferències pròpies a favor de cap de les parts, si bé tots estem condicionats conscientment o inconscientment per circumstàncies com la educació, el context, la trajectòria vital... Per evitar la parcialitat calen tant les garan­ties legals –causes d’abstenció o recusació– com una especial disposició del jutge a no deixar-se portar per prejudicis.

Hi ha columnistes de dretes que critiquen el bonisme de l’esquerra i els jutges presumptament bonistes. És més dur un jutge conservador que un de progressista?

No és fàcil traçar una divisió clara entre jutges progressistes i conservadors. Totes les persones som més o menys progressistes en algunes coses i més o menys conservadores en altres. En dret penal, per exemple, el progrés ha suprimit les penes més severes (tortura, mutilació, flagel·lació, pena de mort) però des d’una perspectiva progressista clàssica, certs delictes es consideren especialment reprovables i mereixedors d’una severitat més gran, visió de vegades no compartida des d’una perspectiva conservadora. A la pràctica, catalogar un jutge com a progressista o conservador ni és precís ni dona moltes pistes sobre si serà més o menys sever. D’altra banda, no sé classificar les persones com a bonistes o malistes; em semblen epítets de pati de col·legi.

Qui pot adreçar-se avui al TEDH?

Tota persona sotmesa a la jurisdicció de qualsevol dels 47 estats signants del Conveni Europeu de Drets Humans pot presentar una demanda davant el Tribunal, si bé primer cal haver esgotat tots els recursos interns: el TEDH només intervé subsidiàriament quan els estats no han complert les seves obligacions. I només són les víctimes, directes o indirectes d’aquelles viola­cions de drets per part d’algun dels poders de l’ Estat, les que poden acudir al Tribunal.

És a dir, que no hi pot acudir una entitat política.

S’ha de tractar sempre de persones privades, siguin individus o organitzacions, i s’exclouen les entitats públiques: ajuntaments, governs o parlaments.

Vostè va participar en la controvertida sentència que va atorgar a Arnaldo Otegi una indemnització de 20.000 euros per danys morals. Quan un jutge sap que una decisió no serà entesa per milions de ciutadans al seu país, no dubta?

En qualsevol litigi, i sobretot en matèries en què hi ha una controvèrsia pública, no és realista pensar que una sentència serà acceptada amb unanimitat. Sigui quin sigui el veredicte, sempre hi haurà sectors a favor i en contra. A vegades pot ser que no hi hagi unanimitat ni en el Tribunal i que es formulin vots particulars. En aquests casos, i quan es té consciència de la rellevància d’una qüestió, és necessari que un tribunal extremi encara més el seu estudi del cas i la justificació de la seva decisió. Però que un judici versi sobre una qüestió controvertida no pot impedir que el Tribunal de Drets Humans es pronunciï i ho faci conforme a dret.

El TEDH acaba d’emetre el veredicte a favor de Paulina Rubio reconeixent que el Govern central i els jutges espanyols van permetre la vulneració de l’article 8 del Conveni, que vetlla pel dret a l’honor, però no ha imposat sanció ni indemnització. Quina és la utilitat d’una sentència així?

En molts casos, els recurrents demanen una compensació econòmica i el Tribunal sol concedir-la si troba una violació d’algun dret del Conveni. En altres, sol·liciten només el reconeixement del seu dret. Aquest reconeixement per si mateix té efectes molt rellevants, ja que les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans són seguides àmpliament per les autoritats dels Estats –especialment pels jutges– en resolucions posteriors. El Tribunal Constitucional espanyol cita sentències del TEDH en el 60% de les seves ­decisions. Així, s’ha dit que Estrasburg és “la consciència d’Eu­ropa”.

L’altra gran seu de la Unió Europea, Brussel·les, no té fama de ser gaire divertida. Com és la vida a Estrasburg?

Jo la trobo molt agradable. Entre França i Alemanya, és una ciutat amb el millor de tots dos països: el saber viure francès i l’organització i l’eficiència germàniques. A més, Estrasburg té l’avantatge de ser una ciutat cosmopolita en la qual es nota també la presència de la universitat. S’hi viu a gust: ha desenvolupat un urbanisme suau, amb un transport públic a base de tramvies, un centre que està totalment adaptat com a zona de vianants i una enorme xarxa de carrils per a bicicletes. Hi ha molt turisme, però s’ha organitzat per evitar el caràcter de­predador que té en molts altres llocs. Recomano visitar-la, però no a l’hivern!